Els primers dies vam inventar-nos un conte per parelles. Aquesta setmana vam llegir-los tots i vam fer un concurs. Els tres més votats van ser els següents:
LES DUES AMIGUES I EL MISTERI DEL VAMPIR
Una nit mol estrellada, hi havia lluna plena. Les dues amigues inseparables van arribar aquella nit a Carcassonne. Van buscar un poble anomenat: la Pressó Perduda. No van trobar res, només pols i més pols, però encara seguien buscant. Van pensar en l’últim lloc del poble i van dir…
Sara: “Haurem de buscar al castell!”.
Nuria: “Si, al castell de Hogwarts!”
Sara: Doncs a seguir endavant!”
Van seguir el camí fins al castell de Hogwarts. El castell semblava molt sinistre i molt vell.
Sara: “Estàs segura que hem d’entrar aquí dins?”
Nuria: “Va, deixa’t de tonteries i entrem-hi!”
Les dues amigues van entrar al castell. Van escoltar un soroll molt estrany. La Sara va desaparèixer i es va caure per un túnel molt estrany. La Sara va cridar.
Sara: “Aaaaaaaaaaaaah!!!”
Nuria: “Sara, Saraaaaaaa!! Saraaaaa, estàs aquí????”
Sara: “Sí, estic aquí!”
Acabat el túnel van trobar una sala molt acollidora. Van tocar un llibre i van trobar una cambra secreta amb una persona tocant el piano.
Vampir: “Hola, passeu per aquí...”
Nuria: “Sara, aquesta sala és molt estranya...”
Sara: “Sí,i aquest senyor també. Apa, anem-nos-en d’aquí!”
La Nuria es va adonar que la Sara havia desaparescut.
Nuria: “Sara, on ets?”
Sara:”Estic a l’habitació del vampir amb el vestit ple de sang!”
Nuria: “Tranquil•la, et salvaré!”
Sara: “Aaaaaaaaah!!”
Vampir: “És la hora del festín. Uuuuuh! Jajaja...
La Nuria va trobar la cambra del compte Dràcula...
Nuria: “Sara, què fas vestida així?”
Sara: “Segueixo les ordres del meu senyor”
Nuria: “Qui és el teu senyor?”
Sara: “El vampir”
Vampir: “Converteix-la en la meva esclava...”
La Nuria va agafar una daga i el va matar.
Sara Barrios
Nuria Simarro
LA PEDRA MÀGICA
Hi havia una vegada dues germanes que eren esclaves. Una es deia Marian i l’altra Carla. La Marian tenia uns 14 anys i la Carla estava a punt de fer-ne 11. Les dues tenien uns pensaments magnífics.
La Marian i la Carla anaven caminant pel bosc. La Carla anava caminant molt despistada i va caure per un forat. La Marian va sentir una veu i va anar corrents a buscar la Carla. Ella va veure aquell forat i va veure la Carla. La va intentar ajudar però ella també va caure. Van obrir bé els ulls i van veure una porta. La Carla va obrir la porta i darrera d’aquesta hi havia un milió de pedres. Totes brillaven molt però n’hi havia una que brillava més que les altres. Aquesta pedra estava en una de les muntanyes de pedres. La Marian volia veure la pedra de prop; és a dir, que va escalar la muntanya, va agafar la pedra i se la va endur. Es va començar a enderrocar tot però van sortir-hi a temps. El forat per sortir, però, era molt alt i no podien sortir. Mentre la Marian intentava trobar alguna solució, la Carla va sentir una veu. Venia de la pedra màgica i aquella veu deia:
- “Demaneu tres desitjos cada una”.
Com que necessitaven sortir del forat, la Carla va demanar sortir d’allà. Era veritat que es tractava d’una pedra màgica. La Marian va demanar, també, que mai més fossin esclaves de la bruixa...però en aquell mateix moment va aparèixer la dolenta del conte: la bruixa!!
La bruixa els va treure la pedra i se’n va anar corrents! No van poder demanar els dos desitjos que els quedaven a cada una.
Carla Ibañez
Marian Pérez
EL MISTERI DEL DIAMANT VERMELL
Una nit, a les tres de la matinada, a la ciutat de Punta Escarlata, la Paula i la Sonia es van despertar de cop. Es van mirar als ulls i es van dir: -“Què ens ha passat?”. Les nenes es van aixecar del llit i van anar a casa de les seves amigues, la Marta i l’Andrea. La Marta i l’Andrea eren les úniques amigues en les qui podien confiar.
Al arribar a casa de les amigues, van escalar i van entrar per la finestra sigil•losament. Quan van arribar a l’habitació de les amigues, els van donar dos cops i van murmurar-los a l’orella: -“ Desperteu”. La Marta i l’Andrea van aixecar-se del llit d’un salt i van cridar: -“Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah!!!”.
Els pares, a l’escoltar els crits, van pujar a l’habitació i la Paula i la Sonia esvan amagar a l’armari. La mare de l’Andrea i de la Marta va dir tota espantada: -“Però per què heu cridat??” . I elles van contestar: -“Res, hem tingut un somni estrany”.
Els pares se’n van anar a dormir un altre cop. Aleshores, la Paula i la Sonia van sortir de l’armari i els van explicar el que els havia passat i van marxar corrents.
Pel camí es van trobar una cosa molt brillant. L’intriga que tenien les va temptar a acostar-s’hi per veure què era.
L’objecte brillant les va portar a un descampat amb una porta de ferro oxidat que, tot d’una, es va tancar grinyolant.
Hi havia una altra porta. La Paula i la Sonia la van obrir desesperadament. Darrera la porta, va aparèixer un home amb cara de boig que duia la cosa brillant amagada darrera seu. Era una espècie de diamant de color vermell. L’home va donar mitja volta i es va guardar el diamant en un petit pot de vidre. Era tan petit que li cabia a la seva gran butxaca.
El diamant era molt petit; era una pedra molt petitona. L’home tenia moltes més pedres de diamants i els en va donar tres a cada una. Una servia per tenir sort, l’altre t’ajudava en l’estudi i l’altre servia pel que volguessis.
L’home els va donar una oportunitat per sortir si desxifraven un codi de nombres. La Paula va dir que era impossible endevinar un nombre d’entre cent, però la Sonia va dir que era un codi amb trampa. La Sonia va veure la resposta i la va posar mentre la Paula distreia l’home. Van fugir ràpid i la Sonia i la Paula van caure per culpa d’una pedra i van quedar estirades i adormides a terra.
Quan es van despertar, estaven als seus llits i es van dir: -“Tot era un somni!!”. Però van mirar cap a la tauleta i allà sobre hi van veure els diamants...
Paula Aguado
Sonia Garcia
